A vegades als psicòlegs ens pregunten: Tothom hauria d’anar a un psicòleg? Per suposat que no!, dic jo.. i afegeixo: tothom que ho necessiti, i que ho vulgui!

I apareix ja l’acció de voler, és a dir, la voluntat. Voler què?

Doncs si no estem bé, voler fer algo per a que la vida ens vagi millor, voler que aquell malestar repetit, que de tant en tant retorna com a vell conegut, deixi de venir.

Voler saber quins són els fils inconscients que fan que no poguem canviar aquelles coses que no acaben d’anar com un voldria, coses que fins hi tot un pot imaginar-se d’on venen i perquè, però per molt que ho hem intentat no hi ha manera de resoldre-ho i de fer que siguin diferents.

Voler canviar aquest sentiment de tristor, d’angoixa, apatia, enfado, de patiment.. per un altre de satisfacció, plenitud, tranquilitat, alegria..

I voler que aquesta vida, la que tenim, sigui una bona vida, la millor vida que un pugui tenir.

Sembla que el món es divideixi entre allò interessant i allò avorrit.

L’avorriment és l’experiència desagradable de voler involucrar-se (sense aconseguir-ho) en una activitat que resulti satisfactòria.

Avorrir-se és «una emoció humana inevitable».

Hem de acceptar-ho com una cosa legítima i buscar maneres de treure-li partit. Necessitem temps mort i allunyar-nos del bombardeig constant d’estímuls que ens ve de tot arreu. Poder gaudir de temps per reflexionar, per produir, per crear ..

L’avorriment és un mecanisme evolutiu al qual no hem de renunciar. «En un sentit darwinià», explica en el seu llibre, «es tracta d’una emoció adaptativa dissenyada per prosperar, és l’avantsala de la creativitat». Quan estem avorrits busquem noves sortides, gairebé sempre millors que les disponibles.