Jo sé quan estic trist o enfadat o quan tinc por, són emocions que crec sabria reconèixer, però ara no és això, és una cosa diferent i nova, serà que tinc ansietat?

Estic tens, com en estat d’alerta tot el dia, salto a la mínima quan em diuen alguna cosa, potser més irritable de lo normal. Em costa dormir, no paro de donar-hi voltes a temes que em preocupen, i a més sense trobar massa solució.

M’han tornat els mals de cap, i d’estómac … i aquestes contractures típiques que ja me les conec d’altres vegades. També algunes punxades a la zona del cor que em fan por. Tinc més oblits, em costa retenir el que m’expliquen o el que llegeixo. Penso sovint:

I si li ha sentat malament el que li he dit?

I si li ha passat alguna cosa i per això arriba tard?

I si aquest dolor que tinc és una cosa dolenta?

I si no he tancat la porta amb clau?

Quants «i si …» Doncs sí, deu ser que això és ansietat. Em fa por anar sol als llocs perquè pot aparèixer en qualsevol moment del dia, de manera imprevisible, sense avisar, fins hi tot quan estic tranquil o dormint. És difícil relacionar-ho amb alguna cosa, però es passa malament i ja no puc més. He de fer alguna cosa.

En molts articles i posts de psicologia llegim tot sovint sobre el dol… El dol com un procés, un treball, les seves fases, dols per pèrdues d’éssers estimats, separacions de parelles, migracions a altres països, les etapes de la vida, fins hi tot de la salut pròpia.. Però res es pot escriure al costat del dol per la mort d’un fill.

Així com anomenem vidus, als que perden la parella, orfes, als que perden els pares… Com anomenem als pares que perden un fill? no té nom, allò que és innombrable.

Quelcom s’ha acabat. Ja no hi haurà més partides. Hem de recollir i canviar de joc, canviar de vida.. Tot és diferent. Incorporar la pèrdua, a on? On l’hem de posar? Sembla que aquella vida no té existència sense ell.

Tanquem la paradeta i marxem junts cap a un altre camí, començar una altra història i construir-la de nou.. quina mandra, quina pena, quina ràbia! Però hem de fer-ho, no queda una altra, perque volem viure, i tant que volem viure! Però una altra vida, aquella no, aquella sembla que no pugui ser, falta algú essencial, i sense la essència res té continuïtat.

I com es fa? No cal anar-se’n a l’altra punta del món, ni convertir-nos en algo postís. Pero cal observar-nos, ben atents als canvis que es donaran dins nostre, i acceptar-nos com a diferents, un abans i un després. I des d’aquesta diferència començar a construïr una història nova, relacions que ja hi eren però ara canvien, altres de noves, ja es veurà.. Com totes les vides, que anem fent, disposats sempre a deixar-nos sorprendre.

Els dols no es curen, no es tracten, perque no són cap malaltia ni res patològic. El dol és un estat vital, que acabarà algun dia i, com una energia, es transformarà i donarà pas a un altre estat.

Els dols s’acompanyen. I aqui és on està la gent que us estima… acompanyant-vos.

En la vostra «nova vida».

https://torneigjanvergesblanch2016.wordpress.com/

La inseguretat, les pors, l’estrès o fins hi tot la depresió poden tenir relació amb una falta d’autoestima. Tenir una alta autoestima no és pensar que sóm millors que els altres sinó que té a veure en creure en ferm (o saber procurar-s’ho) que un té els recursos i les habilitats necessàries per afrontar els reptes i desafiaments que ens presenta la vida. També fa referència a la capacitat de autocuidado, autoavaluació i autoconeixement.

Adquirir o millorar aquests aspectes ajuda a aconseguir els objectius que ens proposem

Però que dius?? Si fins hi tot és un pecat capital!!! Acció, acció !! Parlem de mandra física, mental, existencial, espiritual .. La mandra ens fa fugir de tot el que no sigui productiu, de tot el que no tingui un benefici segur, a curt termini i substancial. És l’art de postergar: per què fer-ho avui si ho puc fer demà .., poca motivació i interès, és la no acció i s’associa amb la comoditat i la renúncia d’alguna cosa costosa a canvi d’evitar l’esforç. A vegades pot ser considerat un tret de caràcter i altres un símptoma de depressió, apatia i tristesa.

I on està la picada d’ullet? Jo diria que en la necessitat i conveniència de parar, permetre’s per un moment «no fer res». Davant aquesta voràgine de pressions en que l’únic vàlid és l’acció-proacció-reacció, assaig-error, la immediatesa com l’única cosa que val la pena, el temps, un temps lliure ple absolutament d’ocis… i ens sentim: «vaaaa , no siguis mandrós!” Descansar, relaxar-se, meditar, pensar .. Del silenci neix la música, neix la veu, l’escolta, el pensar i les idees.

La CULPA se sent quan un ha fet una cosa negativa i funciona com a alarma, per corregir, modificar la conducta, reparar els danys … és a dir, fa actuar. En canvi, el SENTIMENT DE CULPA paralitza i envaeix la persona, és una de les emocions més destructives perquè fa que la persona estigui constantment pensant en si les seves actuacions han estat correctes o no, en si les seves paraules tindran més o menys transcendència, en el «que diran» … aspectes que abasten tot el seu pensament i que no deixen deslliurar-se’n d’aquest sentiment tan pesat. I no es pot reparar res perquè en realitat res ha fet.

El que pensem que ens passarà, inconscientment farem el possible per adaptar la realitat a la nostra idea, i fer que es compleixi. I no té a veure només amb el que desitgem que ens passi, sinó amb les nostres creences més profundes, és a dir, també amb els nostres temors, pors, certeses, etc. Les profecies autocomplertes, llavors, són una arma de doble tall i poden actuar tant per bé com per mal: la nostra actitud i creences ajuden a determinar com ens aniran les coses.

La profecia autocomplerta és com un parany que ens fem a nosaltres mateixos. Per exemple, quan tenim por a exposar-nos a una situació, podria donar-se que ens enfrontem a ella amb una actitud tan defensiva, fins i tot adoptant una comunicació no verbal que faci distanciar-se dels altres, que, efectivament la situació acabarà sent decebedora però no per les raons que un té al cap com certeses, sinó perquè inconscientment, un ha contribuït a que això sigui així.

Finalment, el missatge que obtenim d’aquesta experiència, és que, en efecte, va succeir tot com havíem previst, i aquesta conducta es reforça, i ens afecta creient-nos-lo cada vegada més.

Sol confondre amb l ‘ «excel·lència», que seria la part positiva de les persones perfeccionistes, és a dir, voler fer les coses molt bé, excel·lents, amb una actitud responsable i esforçant-se per aconseguir èxits i metes desitjades. El sentit de la responsabilitat i la capacitat d’esforç sens dubte són característiques molt valuoses.

En canvi, el «voler ser perfecte» o «fer les coses perfectes» té a veure amb una por al fracàs i als propis errors. Les persones perfeccionistes pateixen d’ansietat, de baixa autoestima, i la seva autovaloració moltes vegades depèn del que fan i no del que són. Solen fixar-se metes massa elevades i exigents, que viscudes amb aquest nivell d’estrès poden, paradoxalment, afectar el seu rendiment i als resultats obtinguts.